Cultura

Crítica

òpera

Desencantament distòpic

No deu ser el moment de qüestionar la idoneïtat, o no, del retorn de l’activitat escenificada al Liceu amb una representació del Don Giovanni (1787) de Mozart. Però que coincidís amb el pitjor dia de la pandèmia, després de la primera onada i amb horitzons a curt termini d’allò més foscos, hi va donar el seu moment kairològic. I és que Don Giovanni és mostra d’una civilització que, en la seva creació i estrena, estava en plena transició. Estrenada encara no tres anys després de la publicació del manifest Què és la Il·lustració? (1784), de Kant, i encara no dos anys abans de l’assalt a la Bastilla (1789), la segona entrega del binomi Mozart & Da Ponte manifesta senyals inequívocs d’un moment històric anàleg al nostre. Moment no exempt de por. És la por que Mozart es va proposar fer viure a l’espectador en l’obra amb una obertura terrífica, però especialment amb l’escena final, en què l’estàtua del Comanador ve expressament des del més enllà per emportar-se el protagonista per la seva vida immoral i desenfrenada.

Les restriccions horàries que s’han emprat com a justificació per retallar alguns números de tota una obra mestra han acabat de llançar més distopia a una oportunitat com era el fet de possibilitar als espectadors viure el primer final concebut per Mozart i emprat en la mítica estrena de Praga del 29 d’octubre del 1787. Això és: sense el sextet final, carregat de moralitat superficial il·lustrada. Perquè Mozart, tanmateix, era conscient de l’arribada d’un nou món, i no es va poder estar de recrear-se en els viaranys de la subjectivitat i l’expressió en l’esmentada escena final com a profecia de l’adveniment del romanticisme. Escena que, un cop vista en aquesta producció liceística, ha resumit força el conjunt desencantat del resultat final.

I això que sobre el paper hi havia bons noms, que no han acabat de reeixir i s’han contagiat d’aquest desencantament distòpic. Miah Persson semblava que no encaixava com a Donna Anna i a Véronique Gens (Donna Elvira) la vam admirar més per allò de “quien tuvo retuvo”. Sí que va brillar Leonor Bonilla com a Zerlina, a qui va sortir brodat, amb veu petita però molt musical, el Vedrai, carino. Christopher Maltman va signar un notable protagonista, però va patir la realitat que qui feia de Leporello era Luca Pisaroni, que se’l va menjar. Sense disposar de la veu fantasmagòrica que requereix el Comanador, Adam Palka va brillar, així com el tenor Ben Bliss (Don Ottavio), amb una exquisida línia de cant, i el Masetto de Josep-Ramon Olivé, que, sense tenir l’instrument vocal més adequat per a aquest rol, va demostrar que és una figura de la qual sentirem a parlar.

Josep Pons és qui va regalar els moments més interessants, si bé resulta evident que les retallades de números no el van ajudar a forjar l’arquitectura musicodramàtica del dramma giocoso, però ens va deixar moments d’emoció com ara la musicalitat del Là ci darem la mano i el Dalla sua pace, amb una intel·ligent elecció de temps lents. Amb respecte estilístic i transparència, es va imposar per damunt d’una posada en escena estàtica i marcada per un atrezzo en què es va vorejar, en ocasions, el ridícul, com en l’escena del sopar. I és que quan desencantament i distopia es donen la mà, tot és possible.

‘Don Giovanni’
Direcció d’escena: Christof Loy. Direcció musical: Josep Pons
Gran Teatre del Liceu, 24 d’octubre


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Himnes d’‘El Pelusa’

BARCELONA

‘Els hereus de la terra’ es rodarà també a Girona

Girona

Els concerts de Fires es reprogramen a l’Auditori

Girona
commemoració

L’Arxiu Nacional celebra 40 anys i estrena guia

art de la franja

L’Aragó reclama al jutjat l’execució de la sentència

festival literari

Vilassar de Noir se celebrarà en format en línia

Netflix. Documental

Somnis coreografiats per Debbie Allen

Drama

Cinema dins el cinema amb Noé, Dalle i Gainsbourg

Teror

Perduts en alta mar i contagiats per un paràsit